QUATRE DIES A TIVISSA

QUATRE DIES A TIVISSA – RIBERA D'EBRE

Muntanyes i misteris conviuen en un espai natural i  històric irrepetible

Per : Manuel Cabanillas

Tivissa, 26 d'octubre de 2016

Ermita de Sant Blai

Estic sol, a l'únic hotel de Tivissa, absolutament sol,  fins i tot tinc les claus  de l’establiment a la butxaca per entrar-hi i sortir-ne al meu aire durant els temps que hi estaré  allotjat. Al novembre, en dies feiners, les visites  de forasters  a la població ebrenca, són escasses.

He dit sol i la veritat és  que no sé si això és exacte i m'acompanya algun dels estranys éssers  de les històries que es diu s'han viscut en  aquest encisador  poble de la Ribera d'Ebre que fa uns anys va  reunir  nombrosos  estudiosos dels fets paranormals, ufològics, d'albiraments ... a la recerca dels fenòmens que expliquen que  es van viure per aquestes contrades  dels quals encara avui hi ha  interrogants sense  resoldre.

Obro la persiana de la finestra de l'habitació, gaudeixo de la  impressionant paret  que s'alça sobre la vila on distingeixo alguns dels cims als quals  tinc previst pujar  durant la meva estada a la població riberenca.

A Tivissa (1) he vingut per continuar un treball  que va començar  amb un únic l'objectiu de  fer les ressenyes de l'ascensió als cims de les comarques de les Terres de l'Ebre  i que després de mantenir  converses amb gent d'aquelles terres, he fet  meus els seus suggeriments i vaig decidir engrandir-lo  amb altres informacions que serveixin per  ajudar a difondre  aquest racó  poc conegut del Principat castigat per les diferents administracions que al llarg dels anys han anat passant sense girar el cap al sud.

Centrat en  el treball principal del meu viatge  poc més d'una hora després de l'arribada i acomodament  a l'hotel, he sortit  cap al  primer objectiu, el Tossal de Sant Blai, un cim coronat amb una gran creu de ferro sobre mateix de l'ermita dedicada al patró dels treballadors de la llana i advocat contra el mal de la gola.

Corre la brama que Tivissa és  un dels espais que aglutina  la  quantitat més gran de fets misteriosos ocorreguts al terme municipal amb el quals  s'han viscut  un ventall de fets paranormals amb aparició de llums, figures al cel, abduccions, veus estranyes...

Las impressionants parets que envolten  l'itinerari, les alzines, els pins, els roures, les herbes remeieres, la boira i el record de las lectures sobre  l'enigmàtica zona, em  van acompanyar durant l'escassa mitja  hora del recorregut.

A  la font de Sant Blai, poc abans d'arribar a l'ermita, l'any 1975 on va tenir  lloc la primera senyalització d'un sender de gran recorregut (GR) de l'estat,  l'abeurador era ple d'aigua a vessar però  la font, l’aigua de la qual   es diu que cura la tos  si quan en beus dius:  “Sant Antoni gloriós, cura'm las tos”, pràcticament no raja.  Omplo la cantimplora,  tot i que la temperatura (+ 8º) i la curta i fàcil ascensió no demanen  molt liquid.

Pocs metres més amunt, hi ha  l'ermita entre el bosc i un espai de pícnic sota mateix del cim  on entre la boira s'albira la creu que que indica el   punt més alt. Un pal indicador situat sobre l'ermita  assenyala  el camí fins al  punt més alt, un recorregut de pocs metres però  que  paga la pena de fer  per gaudir de les vistes,  si la boira no ho impedeix.

Un cop completada l'ascensió,  m’assec en  una de les taules que hi ha davant  de l'ermita, repasso  les notes que havia pres sobre aquest màgic indret i que em recorden  que a l'interior de la capella s'han sentit  veus i sorolls.

No  crec en  el que segurament són llegendes que passen de pares  a fills però poso  l'orella al  pany de la porta de l'ermita una bona estona per  sentir aquestes veus i sorolls dels quals es parla. Res, tot es manté en silenci, només sento  el vent que mou les fulles i les branques o el cant dels ocells que m'acompanyen  sense deixar-se veure. Tampoc no s'apareixen els  llums de colors de les quals  es parla i, per tant, ho deixo córrer. Desfaig  el camí i torno a Tivissa per  dinar al Restaurant Missamaroi del qual  m'han donat molt bones referències. Quin  poder el de la banca!. 

L'espai de la casa de menjars és  ampli i acollidor. Intento seure en  una de les taules buides però em   diuen que la que he  triat està reservada per als  de “la Caixa”.  Naturalment, en trio una altra.  

Un cop conegut el menú del dia, demano  la carta per fer-me una idea de l'oferta de la casa de menjars  que m'havien  aconsellat, veure quins plats ofereixen,  tipus de cuina, carta de vins, i els preus per si un cop fets uns àpats cal recomanar-la.

Una corrua de dibuixos a les darreres pàgines de la llista de plats  amb  el títol  Auca de Miss  Amaroi   nom del restaurant amb la unió ambdues paraules, em criden   l'atenció.

Mitjançant els  dibuixos s'explica que el  protagonista de l'auca  és  un lord  anglès que va arribar i instal·lar en  aquestes contrades amb la seva filla  Miss Amantdell i la minyona,  Amaroi.

Les  vinyetes expliquen  que un bon dia quan  el lord anava de cacera va veure  la seva filla que es banyava  despullada en  un clot d'aigua. L’home  es va despullar, va entrar al toll i  va  voler fer-la seva, objectiu que va impedir un servent enamorat de la noia.

Amaroi, la serventa va assabentar-se  del fet i amb el poder de les bruixes  va manar que s'obrís  el morral i amb una xuclada es va endur dins tota la gent del poble i va deixar el  lord fora i sol.  L’home  en la recerca de la font i el clot, on va voler fer la malifeta,  va caure en  un avenc cisterna on morir.

La llegenda de la bruixa Miss Amaroi i el que l'auca diu es va viure, i em deixa  clar que a Tivissa, no sols em  cal  pujar muntanyes, sinó que tinc  per davant moltes histories i llegendes que, la curiositat o les gangues  de l'ofici faran que explori  durant els dies que tinc previst romandre  a la vila.

El contacte i la conversa  amb la gent és  una de les meves dèries. M’agrada tenir empatia amb els llocs on sóc  i poso el  nas a tants  llocs com puc  i em deixen fer-ho.   No tinc previst sortir a muntanya fins demà i un cop he fet  un dinar excel·lent per 9 €,  tres plats, beguda i postres, començo a fer la recerca. És  qüestió de remenar els misteris, que n’hi ha molts,  en un terreny del qual  s'ha escrit que és  un dels llocs màgics del nostre planeta i que forma part d'un triangle tel·lúric.

No ha estat fàcil poder treure l'aigua clara de les persones  que als anys seixanta  van ser “metrallats” a preguntes per una corrua d'investigadors i curiosos, alguns sense escrúpols, que tan sols tenien com a objectiu omplir programes de ràdio, televisió  o pàgines de diaris i revistes dedicades a  fenomens estranys que hi donaven  el màxim dramatisme possible per atraure  lectors, oients o teleespectadors, en definitiva clients.

Sabedor de l'hermetisme dels tivissans i tivissanes sobre els fets, la meva tàctica per treure’ls informació consisteix a fer una  volta pel poble, gaudir  dels racons històrics i alhora  cercar  algun veterà a qui  preguntar sobre el tresor més preuat de Tivissa;  l'església arxiprestal de Sant Jaume declarada bé cultural d'interès nacional. Una  construcció de dues  esglésies, una dins de l'altra. D’aquesta manera intento  guanyar la confiança de l'interlocutor i així, en el transcurs de la conversa parlar  del que realment  cerco.

La tècnica ha donat el resultat esperat i  en pocs minuts estic assegut  amb un veterà  tivissà, en  un dels bancs de la plaça de la Baranova, la més preuada de Tivissa,davant de la porta de la façana principal de la monumental església.

Un cop assabentat de tot el que feia referència a la  història de la construcció eclesiàstica  i a altres monuments del poble, interpel·lo el meu interlocutor sobre  la informació que m'interessa. A la primera pregunta observo que la pell arrugada de la cara del meu interlocutor, es va tesant,  abans que, després d'un interminable silenci,  amb molta pausa i amb paraules acurades em respondrà.

Pel que em  diu,  als  tivissans i a les  tivissanes no els  agrada parlar d'un tema que va causar molt enrenou en  aquelles contrades  i que durant moltes setmanes va trasbalsar la seva habitual tranquil·litat.

El que m'ha quedat clar és  que a l'ermita de Sant Blai i en un tram de la carretera C-44, som al  km 0 de les històries que s'expliquen  i tot i que he deduït que són un bon nombre els  habitants que   han viscut  algun tipus de fet inexplicable. El  meu interlocutor  no en dóna ni noms ni pistes. Arribat en  aquest punt, la conversa deriva a altres terrenys com el futbol  i els llocs amb encant, que no encantats, dels voltants  del poble que em  recomana de visitar.

M'acomiado del meu company circumstancial, no sense abans dir-li que espero tornar a veure'l i  continuo  el recorregut pels carrers de Tivissa, i em proposo que, quan hi torni, per seguir fent ruta per  la serra, dedicaré un temps a la vessant  misteriosa i cercaré  informació sobre el terreny dels misteris que envolten  el municipi. Això ho faré visitant  el cim de la Roca Foradada de Missamaroi i la caseta on  s'explica que va viure el lord angles, la seva filla i la minyona, sense oblidar els fets relatats   ocorreguts al tram  de carretera entre Tivissa i Vandellòs, on sembla que es van produir abduccions i irregularitats amb els aparells elèctrics dels vehicles.

Camí de l'hotel, i amb necessitat d'explicacions més concretes i vivències personals, decideixo no esperar a un proper viatge  i agafo   la motxilla i el frontal i torno  a l'ermita de Sant Blai. Són  quarts d’11 de la nit,   la distància es curta i així,   momentàniament, mato el cuquet que m'empeny a investigar.

Pensat i fet, al voltant de les onze estic plantat davant de l'ermita amb tots els sentits disposats a escoltar, ensumar, veure i si és  possible, tocar el que s'atansi en aquest  lloc.

 Abans de seure en  una de les taules torno a pujar al Tossal , potser des de dalt tindré  una visió més àmplia de l'escenari.

El fet de passar  hores assegut sota la creu no és  gens còmode i  baixo per seure en  una de les taules davant de l'ermita mentre espero  “degustar” algun dels misteris, alhora que remiro  les anotacions i els retalls que tinc sobre aquest  tema i que certifiquen  les paraules del veí de Tivissa que va centrar la bona  part dels fets a la carretera entre Tivissa i Vandellòs  i l'ermitori davant del qual   estic plantat.

Durant les quasi dues  hores d'espera els únics soroll que he pogut escoltar són els habituals  a la natura. La lluna  minvant no em  facilitava la visió de l'entorn i només ajudat pel frontal puc veure el moviment de la fauna com la cua que suposo que és  de la guineu. Tampoc ningú s'ha manifestat ni dins ni fora de l'ermita i ho tenen fàcil per convèncer-me   que és  cert el que s'explica.

La mitja nit amb el traspàs d'un dia a un altre, és  una hora clau per a les sorpreses, com passa en el conte de  de La ventafocs,  tot i que en el meu cas és  a l'inrevés ja que espero que la màgia en lloc  de desfer-se arribi. Però  tot es  manté sense canvis i en silenci. Passats dos quarts, inicio el camí de retorn a l’hotel.

A  quarts de 2 de la matinada  ja sóc al llit esperant  que a les 7.11 h  el despertador del telèfon  m'anunciï  que és  hora de viure un altre dia de muntanya durant el qual  tinc prevista l'ascensió als cims de: la Tossa, Tossal de la Llena (el repetidor per als tivissans i les tivissanes), Roca Verdura i potser  algun altre. Tot   dependrà del temps emprat en els recorreguts.

Després del que he viscut  aquests  quatre dies, sóc   conscient que tant el   que fa referència a les ascensions pendents a les  muntanyes de Tivissa com a l'intent d'esbrinar-ne el  misteris, se m'albira  molta feina, però   estic disposat a fer-la fins on arribi amb l'ajuda d'en Joaquim Roset, muntanyenc destacat i regidor de turisme i medi ambient de l'ajuntament de Tivissa i coautor de la guia   Muntanyes de Tivissa - Vandellòs,  que m'ha reiterat  la possibilitat de fer alguna ruta conjuntament.

)1) Tivissa. Es una vila i municipi de la comarca de la Ribera d'Ebre, a la part oriental de la comarca, limit amb el Baix Ebre,  el Baix Camp i  el Priorat.  Amb 1.824 habitants i 209,37 km2, és  un dels municipis més extensos de Catalunya i el més gran de les comarques de Tarragona només superat per Tortosa i inclou els pobles de la Serra d'Almos, Darnós i Llaberia.

El seu topònim no està clar ja que se li reconeixen  procedències  d'una arrel ibèrica, Tivi que significa “pui” “turó” i d'una desinència preromana, issa equivalent a  “ciutat”. També se li  atribueix  una arrel preromana ib, que es troba a Ibi i Tibi i potser Ibèria (i Ebre), altres apunten  que ve  de l'àrab tibba Isa “el terreny, o la parcel·la, d'Isa”  aquest darrer, nom propi de persona.  

(1) Tivissa